Plovia aquell dia. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigues. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: “Encantada”. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
Perquè tinc ja ganes de viure’l!
Després vàrem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!
Vam volar pel món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè sé que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè sé que es pot menjar!
Van viure amb gent preciosa. Perquè vull!
Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
I acabo la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix!
Ovidi Montllor
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
S’arraulia en un solc i, en agafar-la, he sentit com si fos la teva mà en la meva. Duia taques de sang seca en una ala: els petits ossos, co...
-
Les ciutats Quan es giten de nit, ja fatigades, les ciutats fan pudor a gasolina. Tanquen a poc a poc els ulls i amaguen sota llençols d...
-
De vegades els himnes són per a aquells que estan sota la terra. Aquí, nosaltres vivim encara en el sinistre destí ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada