El rètol de Cinzano batega com un cor
dolcenc i amarg a dins de la nit de Venècia.
Caront porta el timó de totes les barcasses
sempre plenes de gent que contempla perplexa
la ciutat del passat perpetu que els recorda
no saben ben bé què: una lluna de mel,
un quadre al Metropolitan, unes altres vacances
a Amsterdam o Bruges, la festa de disfresses
on tots duien carotes clavades a la nostra.
Poso en marxa la brúixola subaquàtica i nedo
entre plàstics i fulles, aromes de ristrettos,
flaires de Shalimar, pixums de gat, sotals,
i busco adelerat una antiga pensionede la qual s’escapava el soroll del tecleig
de la meva portàtil. Sóc un ull que contempla
la bellesa oscil·lant de les dones que passen,
col·lecciono la imatge dels seus pits, de les seves
cabelleres aquàtiques, m’enceguen els vestits
negres com el quitrà, els penjolls que cisellen
els rostres que ja estimo, els noms que oblidaré.
Anuncis d’Aperol em fan venir més set.
dolcenc i amarg a dins de la nit de Venècia.
Caront porta el timó de totes les barcasses
sempre plenes de gent que contempla perplexa
la ciutat del passat perpetu que els recorda
no saben ben bé què: una lluna de mel,
un quadre al Metropolitan, unes altres vacances
a Amsterdam o Bruges, la festa de disfresses
on tots duien carotes clavades a la nostra.
Poso en marxa la brúixola subaquàtica i nedo
entre plàstics i fulles, aromes de ristrettos,
flaires de Shalimar, pixums de gat, sotals,
i busco adelerat una antiga pensionede la qual s’escapava el soroll del tecleig
de la meva portàtil. Sóc un ull que contempla
la bellesa oscil·lant de les dones que passen,
col·lecciono la imatge dels seus pits, de les seves
cabelleres aquàtiques, m’enceguen els vestits
negres com el quitrà, els penjolls que cisellen
els rostres que ja estimo, els noms que oblidaré.
Anuncis d’Aperol em fan venir més set.
Marcel Riera
Dins la ressenya publicada a Núvol: No seràs un estrany
