Matí al cementiri de Montjuïc

He pujat a la muntanya de les tombes. He vingut fins aquí travessant l’erm de Can Tunis, nevat de plàstics grisos i xeringues, on vaguen tremolosos els ionquis com estàtues de draps. Diuen que l’Ajuntament vol arrasar-ho, cobrir de formigó aquests camps d’herbotes davant l’enorme reixa de la porta del cementiri, alçat enfront del mar. Serà pels morts més mala companyia: els difunts, el seu mur i el seu silenci s’adiuen amb els ionquis, com soldats vagant perduts després de la derrota. Pujant pel vell camí davant del port vaixells i grues es van fent petites i el mar es va eixamplant. Aquí, en el lloc més alt, estàs salvada del dolor del món.

Poder de la poesia

Jo escriuré ton nom en la neu blanca; el vent bufarà, la neu se fondrà. No busquis ton nom en la neu més blanca, ton nom no hi serà. Jo escriuré ton nom en la humida arena; l'onada vindrà, s'hi rebolcarà. No busquis ton nom en la humida arena, ton nom no hi serà. Jo escriuré ton nom en la roca dura; el mont cruixirà, la roca caurà. No busquis ton nom en la roca dura, ton nom no hi serà. Jo escriuré ton nom en les cançons meves, el temps passarà, se les endurà. Que una en quedi sols, de les cançons meves, ton nom quedarà.

Tannkes i haikús

LA NIT SOMIA La nit somia riu avall de la lluna; els morts dins l'ombra comprenen les paraules obscures dels poetes. Carles Riba Sota la llum d'argent en les branques, el vent, canta el teu nom. Rosa Leveroni Quin preu? La vida. Si podies pagar-lo, la salvaries. Salvador Espriu

Taller de poesia

Taller de poesia http://ocw.uv.es/arts-i-humanitats-1/formacio-literaria-per-a-mestres/el_taller_poetic.pdf

Aquesta llei no serà més

Aquesta llei no serà més que una altra llei, ¿I qui la farà complir? Una altra llei. JOAN BROSSA, Askatasuna 1. El qui mana té raó 2. En casos dubtosos remeteu-vos al primer punt. JOAN BROSSA, Calcomanies

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

no és el que hem deixat enrere

 no és el que hem deixat enrere 

el que em trenca

és el que podríem haver construït

si ens haguéssim quedat.