dimecres, 30 d’agost del 2023
Matí al cementiri de Montjuïc
He pujat a la muntanya de les tombes.
He vingut fins aquí travessant l’erm
de Can Tunis, nevat de plàstics grisos
i xeringues, on vaguen tremolosos
els ionquis com estàtues de draps.
Diuen que l’Ajuntament vol arrasar-ho,
cobrir de formigó aquests camps d’herbotes
davant l’enorme reixa de la porta
del cementiri, alçat enfront del mar.
Serà pels morts més mala companyia:
els difunts, el seu mur i el seu silenci
s’adiuen amb els ionquis, com soldats
vagant perduts després de la derrota.
Pujant pel vell camí davant del port
vaixells i grues es van fent petites
i el mar es va eixamplant. Aquí,
en el lloc més alt,
estàs salvada del dolor del món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
S’arraulia en un solc i, en agafar-la, he sentit com si fos la teva mà en la meva. Duia taques de sang seca en una ala: els petits ossos, co...
-
Les ciutats Quan es giten de nit, ja fatigades, les ciutats fan pudor a gasolina. Tanquen a poc a poc els ulls i amaguen sota llençols d...
-
De vegades els himnes són per a aquells que estan sota la terra. Aquí, nosaltres vivim encara en el sinistre destí ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada