Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.
Narcís Comadira
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
S’arraulia en un solc i, en agafar-la, he sentit com si fos la teva mà en la meva. Duia taques de sang seca en una ala: els petits ossos, co...
-
Les ciutats Quan es giten de nit, ja fatigades, les ciutats fan pudor a gasolina. Tanquen a poc a poc els ulls i amaguen sota llençols d...
-
De vegades els himnes són per a aquells que estan sota la terra. Aquí, nosaltres vivim encara en el sinistre destí ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada